La naissance de la canonique Santa Maria de Vilabertran est un symbole du mouvement réformiste de la fin du XIe siècle qui a lutté contre les impositions de noblesse dans les nominations ecclésiastiques. Avec cette position, l’ecclésiastique Pere Rigau a réussi à rassembler une communauté de prêtres qui, en 1080, ont fondé un monastère qui suivrait le règne de saint Augustin et a laissé comme héritage l’un des exemples les mieux conservés de l’architecture canonique médiévale. L’ensemble, construit entre le XIIe et le XIIIe siècle, était d’abord formé par un cloître central qui communiquait avec les salles monastiques et l’église. L’église est l’élément le plus remarquable, en particulier la croix processionnelle de son intérieur, considérée comme le plus grand morceau d’argenterie gothique en Catalogne. Plus tard, la chapelle funéraire canonique de la famille Rocabertí (XIVe siècle) fut agrandie, le palais de l’abbaye (à partir du XVe siècle) et la cour fortifiée (XVIIIe siècle) qui ont rassemblé les locaux extérieurs de l’enceinte cloîtrée.
Image du fond Joaquim Fort de l’année 1955, intégrée dans le Musée de l’Empordà de Figueres, qui montre le clocher du monastère millénaire de Santa Maria de Vilabertran. La photographie montre les constructions extérieures du couvent, en première instance. Le monastère a fourni un centre urbain, dont les habitants ont eu, d'une certaine manière, un rapport plus ou moins étroit avec l’institution ecclésiastique.
Pensava en l’abat Rigall, que fundà el monestir al capvespre del segle onzè, a tocar de la font i el bassiol que ara és tancat, voltat d’àlbers centenaris. Entrant, a mà esquerra, encara tinc temps de rellegir les lletres capitals que ens informen que a la paret de tramuntana reposa l’abat Pere Rigall:
DISCAT QUI NESCIT PETRUS ABBAS HIC REQUIESCIT NEC TIMEAS FALLI PETRUS FUIT ISTE RIGUALLI
I pensava, també, en una altra música que ell de segur escoltava i cantava: les ondulacions del cant gregorià amb la seva mesura vivent i sinuosa, ara gairebé bandejat, al nostre país, del seu marc natural, i no substituït per res que se li pugui comparar. Sort que havia reservat la meva entrada, un dels seients B, a l’esvelta nau central, més alta que les altres dues, força endavant; l’església aviat s’omplí de gom a gom. [...] Tot aquest conjunt de circumstàncies i, per damunt d’elles, l’anunci de la primera audició d’un trio inacabat de Mozart, descobert pel violinista Climent Moragues, havia fet que el monestir resultés insuficient en esguard de l’allau de persones que haurien volgut encabir-s’hi. Molts restaren a fora, decebuts, tot mirant la bellíssima façana del palau de l’abat, amb les joies dels cinc finestrals gòtics d’esvelts mainells i la solidesa daurada dels murs emmerletats que féu bastir l’abat Antoni Girós. [...] les altes voltes, les columnes llises, sense escultures als capitells, amb l’única i suficient bellesa de la seva forma, els tres absis, els arcs de dovelles ben tallades i allisades, el presbiteri ja tot il•luminat... Moltes vegades els forasters sensibles s’informen més que la gent del país. Qui sap si coneix fins i tot la llegenda del bon abat Rigall, que un dia de tramuntana pujà dalt del campanar de tres pisos i, tot i arrapat al batall d’una campana, la tramuntana se l’endugué pels aires! Sort que l’amplària del seu hàbit es bufà tota ella, estarrufant-se amb el vent, com un globus burell, i l’abat volant com una gavina arribà a terra sa i estalvi.
Dins VIOLA D'AMORE, de Maria Àngels Anglada
Texte publié sur le site mapaliterari.cat d'Espais Escrits. Réseau du patrimoine littéraire catalan.
Plaça Dels Hortolans 4, 17760 Vilabertran, Provincia de Gerona, España
Add a review