- UBÍCATE
- Patrimonio
- Comparte
- previo
- siguiente
El nacimiento de la canónica de Santa Maria de Vilabertran es un símbolo del movimiento de reforma de finales del siglo xi que luchaba contra las imposiciones nobiliarias en los nombramientos eclesiásticos. Con este posicionamiento, el clérigo Pere Rigau consiguió reunir una comunidad de sacerdotes que en 1080 fundaron un monasterio que seguiría la regla de san Agustín y que ha dejado como legado uno de los ejemplos mejor conservados de la arquitectura canónica medieval. El conjunto, construido entre los siglos xii y xiii, estaba formado inicialmente por un claustro central que comunicaba con las dependencias monacales y la iglesia. La iglesia es el elemento más destacado, especialmente la cruz procesional de su interior, considerada la pieza de orfebrería gótica más grande de Cataluña. Posteriormente se amplió la canónica con la capilla funeraria de los Rocabertí —del siglo xiv—, el palacio abacial —del siglo xv— y el patio amurallado —del siglo xviii— que recogía las dependencias externas del recinto de clausura.
Imagen del fondo Joaquim Fort del año 1955, integrada en el Museo de l’Empordà de Figueres, que muestra el campanario del milenario monasterio de Santa Maria de Vilabertran. La fotografía muestra las construcciones exteriores del cenobio, en primer término. El monasterio propició un núcleo urbano cuyos habitantes tuvieron, en cierto modo, una vinculación más o menos estrecha con la institución eclesiástica.
Texto Literario
Pensava en l’abat Rigall, que fundà el monestir al capvespre del segle onzè, a tocar de la font i el bassiol que ara és tancat, voltat d’àlbers centenaris. Entrant, a mà esquerra, encara tinc temps de rellegir les lletres capitals que ens informen que a la paret de tramuntana reposa l’abat Pere Rigall:
DISCAT QUI NESCIT PETRUS ABBAS HIC REQUIESCIT NEC TIMEAS FALLI PETRUS FUIT ISTE RIGUALLI
I pensava, també, en una altra música que ell de segur escoltava i cantava: les ondulacions del cant gregorià amb la seva mesura vivent i sinuosa, ara gairebé bandejat, al nostre país, del seu marc natural, i no substituït per res que se li pugui comparar. Sort que havia reservat la meva entrada, un dels seients B, a l’esvelta nau central, més alta que les altres dues, força endavant; l’església aviat s’omplí de gom a gom. [...] Tot aquest conjunt de circumstàncies i, per damunt d’elles, l’anunci de la primera audició d’un trio inacabat de Mozart, descobert pel violinista Climent Moragues, havia fet que el monestir resultés insuficient en esguard de l’allau de persones que haurien volgut encabir-s’hi. Molts restaren a fora, decebuts, tot mirant la bellíssima façana del palau de l’abat, amb les joies dels cinc finestrals gòtics d’esvelts mainells i la solidesa daurada dels murs emmerletats que féu bastir l’abat Antoni Girós. [...] les altes voltes, les columnes llises, sense escultures als capitells, amb l’única i suficient bellesa de la seva forma, els tres absis, els arcs de dovelles ben tallades i allisades, el presbiteri ja tot il•luminat... Moltes vegades els forasters sensibles s’informen més que la gent del país. Qui sap si coneix fins i tot la llegenda del bon abat Rigall, que un dia de tramuntana pujà dalt del campanar de tres pisos i, tot i arrapat al batall d’una campana, la tramuntana se l’endugué pels aires! Sort que l’amplària del seu hàbit es bufà tota ella, estarrufant-se amb el vent, com un globus burell, i l’abat volant com una gavina arribà a terra sa i estalvi.
Dins VIOLA D'AMORE, de Maria Àngels Anglada
Texto divulgado en la web mapaliterari.cat (Mapa Literari Català d’Espais Escrits). Xarxa del Patrimoni Literari Català.
Localización
-
Plaça Dels Hortolans 4, 17760 Vilabertran, Provincia de Gerona, España
Añade tu valoración